Passat i present
Descobreix com conviuen la història i la vida actual entre carrers, murs i records
Binissalem: un poble amb memòria
Binissalem conserva, amb orgull, la memòria viva d’un poble que ha crescut entre pedres centenàries, carrers carregats d’història i racons que parlen d’un passat ric i divers. Aquesta secció és un viatge visual i emocional pel municipi, on antigues fotografies i textos ens permeten redescobrir els espais que formen part del nostre patrimoni col·lectiu. Entre el record i l’actualitat, Binissalem es mostra tal com és: un poble arrelat al seu passat, però viu i en constant transformació.
Carrer des Reg
- 1902
- Arxiu: Jaume Pons Rosselló
Fotografia captada, segons es diu, un dia de noces, quan els convidats anaven a l’església de Cals Agustins, tots enllestits per a un dia tan memorable. Pertany al carrer del Reg, en la confluència amb el carrer avui anomenat de Llorenç Moyà i el carrer Dr. Jaume Terrassa.
Al carrer des Reg anaven a parar part de les aigües de la part nord del poble. En aquell temps, quan encara no existia xarxa de clavegueram, havien d’esquivar l’aigua així com podien. El pontet que observam a la foto n’és un exemple. Els carrers encara no estaven asfaltats.
-Nadal Nicolau, Bernat (2007): Binissalem, passat i present. Gràfiques Rubines. Binissalem.
-Fonts Orals.
Es Pontarró
- Dècada 1930
- Arxiu: Bernat Nadal Nicolau
Qui no recorda, de la gent de mitjana edat, les inundacions i els mals de caps que ocasionaren aquestes, per allò d’haver de treure aigua a poalades de dintre les cases, el temps que existí? Aquí concorrien quasi totes les aigües de la part nord del poble: el Pujol, carrer des Reg, la plaça de l’església, carrer de ses Roques, Concepció, part del de Pere Estruch, etc. No ens estranyem, per tant, que en dies de tardor, quan cau la pluja de bon de veres, la placeta del Pontarró semblàs un llac.
En aquell temps, quan encara no existia xarxa de clavegueram, havien d’esquivar l’aigua així com podien. El Pontarró que observam a la foto n’és un exemple. Per davall ell s’obria una sèquia que portava l’aigua als afores del poble. En aquesta data el carrer des Pontarró encara no estava obert. Els carrers encara no estaven asfaltats.
A prop del Pontarró el curs de l’aigua dipositava sediments, era un lloc que els infants aprofitaven per jugar.
El Pontarró, que tenia un arrambador i s’obria, també va servir per davallar i tornar a pujar dels camions els porcs que eren duits al pes públic, ubicat ben a prop, al carrer des Reg.
-Nadal Nicolau, Bernat (2007): Binissalem, passat i present. Gràfiques Rubines. Binissalem.
-Fonts Orals.
Antic mur de tancament de l’hort de la Rectoria
- 2013
- Arxiu: Joan Martí Garcias
La referència més antiga del mur de tancament de l’hort de la Rectoria és a un croquis de Binissalem atribuït a Jeroni Berard a finals del segle XVIII.
La paret que actualment es conserva, restaurada el 2016, és una resta arqueològica que ha quedat fossilitzada perdent la seva funció original de tancament d’una horta.
-Tarongí Vilaseca, Ferran J.
Escola Graduada
- Dècada 1980
- Arxiu: Jaume Pons Rosselló
Sa Graduada, el lloc més simbòlic d’educació que hi ha hagut a Binissalem durant molts d’anys, tant pel seu caràcter arquitectònic, com per la seva funcionalitat educativa. Construïda els primers anys de la tercera dècada del segle XX, romangué ininterrompudament amb la seva tasca de formació fins a principis dels anys 80, i passà a ser, després de la seva remodelació, centre d’activitats educatives, culturals i també d’oci.
Aquesta edificació forma part del programa de construcció d’escoles que inicià el govern de Primo de Rivera (1923-1930). Aquest programa era dirigit a les Balears per l’inspector d’Ensenyança Primària Joan Capó, i sota la direcció de l’arquitecte Guillem Forteza Piña (1892-1943), el qual l’any 1928 projectà aquesta edificació. Cal dir que aquesta escola era hereva de l’antiga escola pública de propietat municipal que ja consta als documents del segle XVII.
Situada a l’antic camp de sa Mostra, zona que arran de l’obertura de la línia de ferrocarril (1875) representà el creixement i expansió del poble a final del segle XIX, ja que a més de la construcció de l’estació i l’escola, també s’hi instal·laren les fàbriques per la proximitat de la línia fèrria.
És un exemple d’arquitectura eclèctica amb ressò racionalista. Representa un dels pocs exemples del racionalisme a Binissalem. Encara que no es pot definir com un edifici racionalista “pur”, és producte del període de transició que experimentà l’arquitecte Forteza del regionalisme al racionalisme.
Conjunt format per escola (amb pati interior), jardí i camp d’esports/pati de l’escola.
Fa uns anys es va cobrir l’antic camp d’esport/pati, eliminant la paret que el tancava per a destinar-ho a diferents usos. Es va eliminar també el mur i la reixa que tancava el jardí i l’escola.
-ARCA (2000): Catàleg d’elements d’interès artístic, històric, ambiental i patrimoni arquitectònic del centre urbà de Binissalem.
-Nadal Nicolau, Bernat (2007): Binissalem, passat i present. Gràfiques Rubines. Binissalem.
-Fonts Orals.
Pou Poal
- 1995
- Arxiu: Vicenç Mates i Miralles
Pou comunal, actualment en desús i d’arquitectura popular. Encara disposa d’aigua. Datat entre els segles XIII i XV i amb reformes posteriors.
Ubicat en un entorn rural, servia per abastir d’aigua als usuaris del camí que, passant per Binissalem anaven cap el Coll d’en Simonet i cap a les Vall d’Alaró i Orient.
La instal·lació de les vies del tren, el 1875, el separaren relativament del nucli urbà. Apareix ben documentat al llarg de la història.
De tipologia cigonyal, ha sofert transformacions i és l’únic que queda actualment a Mallorca d’aquesta tipologia.
Consta del pou, la mota, l’empedrat, el coll, dos pilars incomplets i dos monòlits de pedra viva utilitzats fins al segle XVIII per col·locar un mecanisme de balancí i treure aigua.
A damunt els monòlits de pedra es col·locava un travesser i a damunt aquest basculava una llarga perxa. A l’extrem posterior de la perxa es disposava un contrapès, i a l’altre, damunt el pou, un recipient, en aquest cas un poal. El contrapès es disposava de tal manera que equilibràs el sistema amb el poal ple, elevant així el poal fins a fora del pou amb el mínim esforç. De l’esmentat sistema només resten els dos monòlits de pedra. Posteriorment es canvià aquest sistema pel tradicional poal i corriola i, possiblement, es realitzà l’actual coll i basament. Sembla que antigament la corriola era sustentada per un pilar i posteriorment (1893) per tres estalons de fusta clavats a l’empedrat. Fotografies de l’any 1993 mostren el coll del pou amb les dues pilastres completes i un travesser a sobre.
-ARCA (2000): Catàleg d’elements d’interès artístic, històric, ambiental i patrimoni arquitectònic del centre urbà de Binissalem.
–Fonts Orals.
Carrer de sa Creu
- 1900
- Arxiu: Bernat Nadal Nicolau
Paradigmàtica fotografia aquesta que ens mostra l’antic carrer de Sa Creu, amb el pou en primer pla i el fons amb parets enderrocades i figures allargades dels ametllers d’aquells temps.
Elegants i genuïns resulten aquests arbres no alineats i espontanis que apareixen en aquesta foto realitzada als voltants de 1900; segurament, davall les seves ombres, els veïns a l’estiu es convertien en tertulians dels fets i coses quotidianes d’interès públic allà a principis del segle XX.
Molt interessant el comportament en què es troben les persones d’aquesta imatge, totalment preparades per a sortir el més bé possible en aquesta foto que realment és una joia.
Aquest carrer pren al nom d’una creu de terme que antigament es trobava situada vora el pou de la Creu, al qual donà nom així com al carrer, i que fou traslladada al carrer des Reg. Vora seu es troben dos plataners i una petita estació de benzina. En aquest lloc queda descontextualitzada com a fita visual d’entrada al poble, ja que les creus de terme s’ubicaven a prop de l’entrada d’una població, en un monestir o a la vora d’un camí.
-ARCA (2000): Catàleg d’elements d’interès artístic, històric, ambiental i patrimoni arquitectònic del centre urbà de Binissalem.
-Nadal Nicolau, Bernat (2007): Binissalem, passat i present. Gràfiques Rubines. Binissalem.
Plaça de Església
- 1901
- Arxiu: Jaume Pons Rosselló
L’església de Santa Maria de Robines (així s’anomena des de 1986, els primers titulars foren Sant Jaume i la Mare de Déu Assumpta) està situada en un indret preeminent, l’antiga Plaça dels Lledoners, actual Plaça de l’Església, que va esser urbanitzada en el segle XIX, per la quals cosa la majoria d’edificis del seu entorn foren reformats en aquesta època.
La seva fàbrica de pedra viva és imponent, tant vista des de l’exterior, com al seu interior.
L’església fotografiada el 1901 és la tercera que hi ha hagut al mateix lloc, hereva de la primitiva de Robines, al Cementiri Vell. Es va construir al segle XVIII, d’estil barroc, tot i que tenia restes gòtiques: les voltes de dues capelles situades a cada costat de l’absis, el campanar i el portal major amb arquivoltes ojivals decorades amb motius vegetals.
Encara no havia sofert l’ampliació del campanar, acabat el 1908.
La fàbrica del que seria el quart temple parroquial es començà als inicis del s. XVIII mitjançant l’impuls de Mn. Rafel Sabater, sota la direcció de Bernat Cabrer i a l’esplendor econòmica que experimentà el poble a partir de la segona meitat del s. XVII i sobretot durant el segle XVIII.
Sens dubte és un dels millors exemples d’edifici religiós del període barroc a Mallorca. És Bé d’Interès Cultural (BIC).
La plaça, urbanitzada el s.XIX, va esser el cementeri del poble des del s.XIV fins poc abans de que el 1822 es tornàs a inaugurar l’antic cementeri del s.XIII, restaurat. L’esmentada Plaça dels Lledoners estava devora el cementeri. Des de que es va urbanitzar ha sofert diferents canvis, com el de l’arbrat, el del trespol, el dels fanals, el de la construcció del cadafal el 1927 dissenyat per l’arquitecte Guillem Forteza Pinya.
-Martí Coll, Guillermo (1978-1989): Binissalem, su historia y su entorno. 4 vol. Ediciones Cort i OMNI.
-ARCA (2000): Catàleg d’elements d’interès artístic, històric, ambiental i patrimoni arquitectònic del centre urbà de Binissalem.
-Llabrés, J. i A. Pascual (2000): L’Església Parroquial de Santa Maria de Robines. Fullet. Ajuntament de Binissalem.
–Llabrés, J. i A. Pascual (2000): El Cementiri Vell de Binissalem (1822-1899) i altres dades sobre cementiris vuitcentintes de Mallorca. Memòria històrica i artística. Inèdit.
-Nadal Nicolau, Bernat (2007): Binissalem, passat i present. Gràfiques Rubines. Binissalem.
Can Gelabert
- Setembre de 1927
- Arxiu: Bernat Nadal Nicolau (c.e.c. Autor: B. Samper)
Can Gelabert va ser, durant segles, la casa pairal dels Gelabert de la Portella, representativa família de pagesos de mà major (senyors pagesos) de Binissalem. Datada entre els segles XVI i XX i d’estil tradicional, té un detall manierista a la cisterna del pati i intervencions neoclàssiques de 1820 a la galeria i les pintures de les Sales Pompeianes.
A la fotografia es pot observar un mur de pedra en verd, acabat en esquena d’ase, el qual envoltava el jardí i hort de Can Gelabert que anava des del punt que observam fins a l’espai que avui està ocupat pel Centre de Salut Binissalem – Es Raiguer. Aquest mur donava una total intimitat al conjunt al mateix temps que condicionava l’urbanisme, ja que el carrer des Sac era molt estret.
També observam una petita benzinera, així com una creu de terme, la qual en teoria va esser traslladada a la carretera de Biniali, però documents fotogràfics ens mostren que no és la mateixa.
Les creus de terme s’ubicaven a prop de l’entrada d’una població, en un monestir o a la vora d’un camí.
L’any 1982 el casal va esser comprat per l’Ajuntament de Binissalem i després de reformes importants, l’any 2000, es va inaugurar com a Casal de Cultura Can Gelabert. Una d’aquestes reformes va esser l’enderrocament del mur i la construcció del parc a la zona del jardí. També es va perllongar el carrer de Sant Sebastià fins al carrer del Sac.
Un dels darrers propietaris va esser Llorenç Moyà Gelabert de la Portella, escriptor (1916-Binissalem, 1981-Palma). Aquest, el 1965, juntament amb els membres del Club Atlant, per posar en valor la cultura vitivinícola secular del nostre poble crearen la Festa des Vermar.
-ARCA (2000): Catàleg d’elements d’interès artístic, històric, ambiental i patrimoni arquitectònic del centre urbà de Binissalem.
-Nadal Nicolau, Bernat (2007): Binissalem, passat i present. Gràfiques Rubines. Binissalem.
